M’havia estat afanyant per tenir-ho tot disposat i partir prest perquè no volia que m’acompanyés el jaio. Un altre dia em donava igual, però avui no. Ell mai té pressa. Diu que la pressa és per la gent jove que necessita viure la vida, però, que la gent gran que ja l’ha viscuda i té la curiositat satisfeta, ha d’alentir el temps perquè ja li veu el final i no vol que s’acabi.
   El güelo era a la cuina encenent una mica de foc per escalfar i fer bullir la llet munyida la nit anterior a na Boira, la vella cabra rossa. Ara, ma mare li estarà estirant les mamelles per extreure-li el líquid blanc. És un animal lleter, d’orelles grosses i llargues, amb banyes punxegudes i enrevessades. La tenim a ca del vesí per veure si surt a mascle i agafa cria. Sense estar prenyada no hi ha descendència, i sense aquesta, no hi ha llet. I sense cafè amb llet, el jaio no esmorza, i sense esmorzar no surt de casa. Una cosa duu a l’altra, i això volia jo: que avui no sortís de casa. Bé, matiso, a la mateixa hora que jo.  
      Des de primera hora del matí vaig atabalat atenent el bestiar de casa. La gata surt bufant en quant poso un peu al porxo. Intueix les meues intencions i urgències. El ca no s’immuta. Mai ho fa, ni quan el crido perquè vingui amb jo. Només li fa cas al pare i si li veu les intencions d’anar de caça. Espanto els pardals de damunt de la figuera pel mero fet d’empipar-los. A corre cuita els preparo l’escaldat al porc i a les gallines, els canvio l’aigua, i les quadres les netejo d’aquella manera. 
   Estava disposat a anar-me’n ja i amb l’estómac buit, però el que no podia fer de cap de les maneres, era anar brut i olorant a porc. Per tant, em vaig mudar, em vaig rentar bé la cara amb l’aigua de la palangana i em vaig passar la pinta pels curts cabells de la coroneta i la part superior, que era on els tenia. Per darrere i pels costats, ni rastre d’ells. Feia tres dies que el pare i jo havien anat al barber i a tots dos mos els havia tallat de tal manera que ni els polls més petits podrien trobar amagatall. En aquestes zones va passar la ganiveta amb l’excusa de la calor: «Veureu que fresquets estareu ara que la primavera va avançada». Jo crec que al pare això no li importava gaire; més bé, el fet d‘endarrerir unes setmanes la necessitat de tornar a la cadira giratòria. I unes setmanes d’ara i unes de després, al cap de l’any són dues visites menys que no s’han de pagar, encara que sigui amb peix.  
   En el petit mirall que penja a l’emblanquinada paret, em mirava mentre m’empolainava i no vaig poder evitar fixar-me en els quatre pels del bigoti que ja començaven a enfosquir el llavi superior. M’estava resistint a afaitar-me, aconsellat pel barber i el pare, perquè «una volta que comencis, és cada setmana». No m’agraden. Ajuden a deixar enrere l’aspecte d’al·lot, però no aconsegueixen donar-me aspecte d’adult. Qualsevol dia, els faré desaparèixer.    

*** 

   Sumit en aquestes decisions estava jo quan la mare va entrar en casa amb la petita llauna d’alumini i la llet recent munyida. I com a les mares no se li acostuma a escapar cap detall, a la meua tampoc.
   —Vas molt mudat. ¡Que avui és dissabte, no diumenge!
   —Ja ho sé, mare. Però m’ha de reconèixer que l’aspecte del venedor beneficia les vendes —li vaig amollar jo a veure si colava.
   —Ala! Vine! Que m´has de reconèixer que amb la panxa buida es fa malament el camí.
   I ja no em va quedar més remei que passar a la cuina i menjar les torrades de pa de blat de moro amb oli d’oliva per l’esmorzar que ma mare prepara amb tanta devoció. I de pas, esperar pel güelo, però la cigarreta l’haurà de fumar pel camí, perquè mentre preparo la mula no li dona temps. 
   La cavalleria, al respectiu, tindrà tants d’anys com ell. I camina amb la mateixa parsimònia. No sé la seua edat. Lògicament, la mula no em la diu, i el jaio, tampoc. Únicament contesta que serà tan vella com ell, al respectiu, torno a repetir.
   —I com de vell és vostè? –li he preguntat moltes voltes.
   —Molt, fill meu, molt.
   Li calculo que més de vuitanta anys sí té, perquè em parla de la guerra de Cuba i del segle passat. Mon pare, que és el seu fill, quan li pregunto, em contesta que a partir del setanta es deixen de contar els anys, que ja dóna igual, que són anys regalats. Estic convençut que cap dels dos saben amb exactitud l’edat. El güelo és hospicià, i tant li fa la data que les monges varen apuntar d’entrada al convent. Refusa parlar de tot allò, del temps que va passar allà dins, que encara que fos petit, es recorda. Sí comenta que amb la família que el va treure va estar bé, que treballava molt, però que l’estimaven i el tracte era correcte. La llàstima, que sempre n’hi ha una, va ser que varen morir tots dos quan encara ell era poc més que un garrit, i la casa, el tancò i les dues terres de la finca varen passar a mans d’un germà del pare i a ell el varen deixar amb la boca oberta i buida. La solució, anar cap al port de Vila a buscar a algú que necessités un jove per ajudar-lo amb les feines de la pesca.   
   Aquestes coses a jo no em les ha contades ell, ha estat ma mare. Sí m’ha contat que només va anar a escola dos anys, que no sap escriure, i llegir, malament. Necessita llegir les paraules diverses vegades i, si són frases, acaba dient-me que li llegeixi jo, que no veu bé les lletres, ni amb les gafes d’augment de la mare. No li duc la contrària ni se me passa pel cap posar sal a la ferida: la gent gran no es posa en evidència. 

*** 

   Anàvem caminant un al costat de l’altre i la mula de ramal darrere jo, sense prémer el pas, però tampoc volia que el pare hagués d’esperar per jo. No vivim lluny del port, i tot es camí és de lleugera inclinació favorable. El güelo no és capaç de quedar-se a casa. El manté amb vida la il·lusió de baixar cada dia i passejar per entre les barques i els llaüts, rodolar en mig de xarxes i aparells de pesca. Coneix a tots i cadascú del pescadors de cara i mans bregades pel sol, el vent i el salnitre del mar. Per tothom té sempre una paraula o un consell. Jo noto que és apreciat i admirat, i no només perquè amb la seua edat encara camini dret con una espelma i no li costí gaire ajupir-se a agafar les xarxes o les cistelles de vímet, o perquè encara algun cop surti a pescar pel mero plaer de fer-ho i d’acompanyar al seu fill. No li agrada gastar el temps parlant o passejant amb altres vells, que al igual que ell, no fan més que contar batalles i penúries d’abans i de després de la guerra. Diu amb molta raó, que no li fa falta que li contin allò que ha viscut, i que les penes és millor oblidar-les.
   Ha dormit més nits a la mar que a terra. També ho està fent ara el pare. Es fa per no gastar el temps anant i tornant, encara que avui en dia els motors fan que els llaüts volin damunt les onades. Parla molt del quinqué de petroli que s’ha de deixar encès en la coberta si no vols que els barcos grossos que van i venen a Mallorca et passin per damunt en les nits fosques, i acabis ofegat al fons de la mar.
   No hi ha dia que quan enfilem el darrer tram del Camí de l’Empedrat i es divisa sa Marina, sa Penya i Dalt Vila, no em comenti alguna cosa de la seua joventut i de les seues peripècies a la petita casa de vora la murada del baluard de santa Llúcia. Alguna vegada em descriu embolics de faldes o de com va conèixer la jaia, de quina manera el va hipnotitzar i el va treure de les urpes de la mar, i de com ell, poc temps després, va tornar a les dolces bressolades de la Mediterrània. Ara bé, es varen quedar a viure a la espaiosa casa pagesa dels sogres, a la zona de can Misses, on encara vivim. Qüestió d’amplitud i comoditat malgrat que la distància a l’aigua es multipliqués per trenta.
   En quant entrem a la zona de sa Riba, jo em dirigeixo on sé que atracarà el pare amb el llaüt. El veig entrar al port sense pressa, un cop que et veus amb els peus a terra. El güelo s’entreté xerrant amb algú o dient-li ximpleries i gastant bromes a les dones que desenreden o cusen xarxes. En el moll sempre hi ha molta gent, quasi a qualsevol hora, i trobes amb qui intercanviar unes paraules, això és cert. Sempre hi ha entreteniment.    Però entretenir-me és precisament allò que avui no desitjo. La mula, tampoc. Jo sé que no li agrada l’aldarull i el bullici. Ja va vella. I perquè quan abans descarreguem i li carreguem els peixos en les capses de fusta, abans s’anirà contenta camí de Jesús espantant les mosques amb la coa. També he comprovat que als animals del camp no li agrada la pudor de la mar, ni als de la mar l’aroma del camp, amb l’excepció de gavines, martinets blancs i corbs marins. A n’Esmeralda tampoc li agrada trepitjar en dur, és a dir, a l’empedrat del camí ni del moll, ni amb les ferradures noves ni gastades. És primmirada igual que el jaio. Seran coses de l’edat. 

*** 

   El pare ve content. Se li veu a la cara. La jornada no li ha anat malament. Duu una temporadeta que emplena les xarxes més del que venia sent habitual. El jaio ja fa temps que li insisteix en fer una passa endavant i buscar un soci amb qui comprar un barco pesquer o enrolar-se en un bou. A la primera qüestió li respon que les mitges són per les dones, i si són senceres, millor que millor. Que està estalviant i, quant tingui prou, mirarà de buscar algú que li presti la resta dels sous per comprar alguna barca més grossa i potent que pugui arrossegar una xarxa. A la segona, que per treballar per altres i anar a un jornal, treballa per ell, que no ha de repartir els guanys o les pèrdues. 
   Avui, les capses estan plenes i serà massa peix per dur-lo jo a vendre. El meu pare, dissimuladament, revisa que l’albardó i l’albarda estiguin ben col·locades sobre el llom de n’Esmeralda i les capses ben fermades sota el pit, la panxa i la coa. Entre ell i jo les hi emplenem, però tot a d’anar d’una manera determinada. El jaio era maniàtic amb aquestes coses, el pare ho és i jo ho acabaré sent. La capsa que es queda mon pare conté calamars, sèpies i morralla petita, Jo me’n duc la resta, però en una banda han d’anar els peixos petits i en l’altra els més grossos, i amb la cara cap amunt. M’insisteixen que es compra molt amb la vista, i els productes de la mar, més encara, perquè aviat perden la seua lluentor. Idò, a col·locar rotges, aranyes, galls, sorells, mussoles i sírvies com si d’un aparador es tractés. I mirant a l’ama de la casa amb un somriure.             
   —Tapa bé els peixos cada volta. Que no els doni el sol ni s’omplin de pols. Intenta vendre-ho tot. Si necessites arribar a Puig d’en Valls, arribes. No tornis amb res. Si fos necessari, fes bescanvi per verdures u hortalisses. A casa, de moment, tenim prou peix adobat. Afanyat que el dia ve escalfant. Aquesta capsa vaig a intentar col·locar-la a algun peixater de Vila —són els consells que sempre em dona. Avui ha afegit la darrera part. 
  Deixo a tots dos acabant de descarregar les coses del llaüt i comentant aspectes de la mar. Li fico pressa a la mula, que protesta amb un moviment de cap com intentant desfer-se de la capçada. Voregem la badia de Vila observant com van d’avançades les plantes en les parcel·les de les feixes. No tardem en enfilar el camí de sa Llavanera i en estar fent els tres característics bruls avisant que arriba el venedor de peix. Avui toca aquest recorregut. Cada volta que començo amb el ritual, em recordo que la primera vegada que vaig fer brular un corn em vaig rompre els llavis, amen de les hores que vaig estar practicant. Tampoc puc evitar culpar-me, perquè caparrut de jo, no vaig deixar que el pare li fes la boca i la vaig deixar una mica grossa. Emperò, m’havia capficat en fer tot el procés i allò s’havia convertit en una qüestió d’honor. 
   Ocasionalment, en les xarxes del pare queda algun enganxat. Uns van a la cassola, però altres els preparem per fer els corns i vendre’ls o regalar-los. D’aquest em volia encarregar jo, amb totes les conseqüències i de principi a fi. El vaig tenir penjat de punta per avall en una quadra apartada de la casa, enganxat amb un ham per la molla fins que, pel seu propi pes, la closca va anar relliscant i va caure a terra. Amagada i en lloc segur, la vaig deixar en una jardinera una bona temporadeta perquè les formigues i els bitxos donessin compte de les restes de carn que poguessin haver quedat endins. Ara ja podia foradar el corn per la punta. Sense pressa i amb una paciència que encara no sé d’on va sortir, ho feia poc a poc per no esguerrar-lo. Tenia molt present que no havia de llevar massa, que d’ample a estret es pot passar però no al contrari. De tant en tant, mesurava amb la boca, però la darrera passada amb la llima va sobrar. La finalització requereix retocar l’eix i la membrana central del forat perquè quedés un clotet al primer nivell de l’espiral i amb la precaució de no endinsar-se més.
   I pareix que no estava del tot net i buit, que encara va aparèixer alguna resta de molla seca. El consell de la mare per una neteja eficaç i eliminar la mala olor que romania, va ser fer-li circular abundant aigua ben calenta amb sosa dissolta. Ara ja només em faltava passar-li un paper de vidre al tall, suavitzar-lo i polir-lo, per tal d’evitar-me possibles ferides als morros. Jo l’havia fet, jo aprendria a brular amb ell i jo l’estrenaria. Tot jo. 
   —Endavant —va dir el pare—. Demostra com ets d’home ja.  
   No em podia decebre a jo mateix. A bufar s’ha dit! I com no es qüestió de força sinó de manya, aquesta s’ha de practicar i practicar fins que acabés sortint. Com ara mateix, que aturat a un punt estratègic del camí, m’aturo, agafo el corn marí, el col·loco i deixant la mula una mica enrere, empleno els pulmons i el faig sonar amb mestratge. No triguen en venir un parell de dones de les cases de més a prop. 
   —Bon dia i salut! Què duus avui? Com està de preu? 
   Salutacions i preguntes que antecedeixen a la mostra del gènere, explicació minuciosa del preu i a les peticiones de cadascuna, que en aquests casos de venda ambulant sempre estan supeditades a la realitat i no als desitjos. Faig amb mestria el pesatge amb la balança romana, es dóna el vistiplau, peixos al senalló, multiplicació i canvi de butxaca de sous. El pare sempre diu que es preferible vendre més a una pesseta més barata que no vendre menys a una pesseta més cara. Veritat serà!! Guardo les monedes en la bossa de cuiro i a continuar camí. 

*** 

   Avui no passaré fred. Els animals busquen l’ombra a mida que el sol es va col·locant al capdamunt del cel. Com el ca amb el qual mos creuem, que va amb el cap tort i la llengua fora escorat a una part del camí, buscant una ombra que gairebé ja no existeix. Acte seguit, arriba a la nostra altura en Joanot, muntat en bicicleta de barra. És un al·lot que viu pel Passeig de s’Alamera, un parell d’anys major que jo. Mos coneixem des de fa temps i hem gastat estones jugant junts d’aquí cap allí per la Marina i Dalt Vila. Va a ajudar-li a un tio a sulfatar una vinya avui que no fa vent.
   —Bon dia i salut, Pere! —posa un peu a terra—. Tens que comprar-te una bici i deixar d’anar estirant de ramal. 
   —I d’on trec els sous?
   —Amb quatre jornals tens prou.
   —On estan els jornals?
   —Ara mateix, as Codolar, a l’aeroport. Però a lloms d’una mula vella vas malament. Una bici, que no necessita ferradures ni demana civada ni aigua. Tampoc es posa coixa...
   —Punxarà alguna vegada, emperò.
   —Alguna —em contesta ja assegut al seient i començant a fer pedals.
   Sous per una barca, sous per una bicicleta, sous per arreglar la casa. Molts de sous! Continuo amb les meues coses que són la venda del peix quan abans millor. Torno a fer sonar el corn arribant a la cruïlla per agafar direcció a la parròquia de Jesús. Faig temps a que apareguin les compradores rumiant les paraules d’en Joanot. Pot ser tingui raó. O pot ser que encara em vegin una mica tendre i no m’agafin ni com a aprenent. Ho hauria de mirar i oferir-me. No sé què en dirien a casa.  
   Mentrestant, van apareixent pageses a veure què venc avui. Peixos! Què va a ser! 
   —La qualitat i la frescor —puntualitzen. 
   —D’aquesta mateixa matinada. Quasi respiren encara —faig la broma. 
   Li agrada el producte. Entre totes i a poc cadascuna, em deixen les dues capses tremolant. Poca cosa puc oferir quan arribi a Jesús. Uns dies són d’una manera i altres d’altra. Si la primera que arribi em compra els peixos que queden, puc fer la volta acte seguit. El que hauré de fer, és tapar ben tapats tres peixos al fons d’una de les capses si vull tenir excusa per passar per ca seua a la tornada.      
   A la plaça de l’església i a l’ombra de la figuera, només en queda per les dues últimes clientes d’avui. Qui arriba després es queda amb la necessitat. Les consolo dient que demà serà un altre dia i tornaré amb més peixos abans d’una setmana. Per avui ja no hi haurà més bramuls ni més res. Torno pel camí de Puig d’en Valls perquè és el més recte cap a casa i perquè passa per la zona de s’Olivera, que és on vull fer la darrera parada. Premo el pas meu i el de n’Esmeralda, que remoleja sense importar-li els meus desitjos. De sobte, mos sobrepassa el metge muntat en moto i aixecant una polseguera de mil dimonis. No puc evitar pensar i somriure al mateix temps, que ni bici ni mula: una moto. Així podria recórrer l’illa de punta a punta, descansat i en un obrir i tancar d’ulls. 

*** 

   Com de moment, somiar és gratuït, això vaig fent fins arribar al camí que entra en la finca. Deixo la mula fermada a la porta del tancò i miro a veure si Catalina està per fora fent alguna cosa, o si per desgracia és la mare la primera que es topa amb la meua presència, arruïnant les meues esperances de poder estar un moment a soles amb ella. Ni una ni l’altra: les gallines i el gall picotejant entre les herbes de per fora i la gata estirada en el porxo prenent el sol. Ara tinc dubtes. No sé si tocar a la porta o a la contrafinestra de la seua cambra. Són sis segons que em pareixen eterns els que passen fins que l’al·lota apareix per la porta de la casa.
   —Hola, Pere! Què fas per aquí? —em saluda la veu més dolça de tota l’illa.
   —Res. Tornava cap a casa i venia a demanar si voleu peix. Me n’han sobrat tres.
   —No ho sé. La mare no hi és i no et puc dir. No tardarà. Ha anat a buscar aigua al pou.
   —Idò, millor. No tinc pressa. Així podem parlar mentre espero per ella. 
   Mentre poso la mercaderia a l’ombra en el porxo, ella m’ofereix un glop d’aigua que jo accepto encantat. Va dins i torna amb un pitxer de fang amb aigua fresca que agraeixo. Li dono les gràcies i veig com el color li puja a les galtes. Iniciem una conversa sobre res en concret. Sobre el temps atmosfèric, que és molt socorregut, que ja fa calor i que fa falta que plogui; sobre la bicicleta i la moto que he trobat pel camí; sobre que n’Esmeralda ja camina cansada. Intento no mirar-la, però moltes voltes no ho puc evitar. Comprovo que a ella li passa igual, però com que és més capaç de dissimular. De seguida es presenta la mare. Els minuts que hem estat tot sols, m’han paregut segons només.
   —Hola, Pere! Què fas per aquí? No he sentit el brul del corn —em diu.
   —És que se m’ha caigut i s’ha esquerdat. Sona molt malament.
  La senyora Maria em va comprar els tres peixos i vaig tornar lleuger i satisfet. Una setmana després, es presenta a ca nostra el pare de na Catalina a regalar-me un corn marí. I un mes després, encara tinc clavada en la retina la mirada assassina del meu pare i la mirada recriminatòria de la meua mare. Únicament el jaio va ser comprensiu, em va picar l’ullet i em va fer una clatellada afectuosa.